Matadepera i la sentència arbitral de Guadalupe

Joan Antoni Ferran Sol
Joan Antoni Ferran Sol
Autor: Joan Antoni Ferran Sol
Nascut a Sabadell (1946). Ha estat administrador de finques durant tota la seva vida professional. Estudiós d’història local.
Ha publicat el llibre “Tres capbreus del Vallès Occidental”.

El dia 22 de juny de l’any 1486, tres pagesos de Matadepera, Antoni Vinyés, Pere Torrella i Pere Roca, de la Barata, van comparèixer a l’escrivania de Terrassa. Davant de l’escrivà, Jaume Gili, van fer procura a favor de Pere Vinyés, germà del primer d’ells, per a què donés l’aprovació al laude reial en el conflicte entre pagesos de remença, d’una part, i clergues i nobles feudals, de l’altra, conegut com la sentència arbitral de Guadalupe, que Ferran II d’Aragó, el Catòlic, havia donat el dia 21 d’abril del mateix any. L’acte es troba recollit al Manuale duo decim de Jaume Gili (Arxiu Comarcal del Vallès Occidental, capsa 185), foli 180 recto a verso.

Aquest laude declarà redimibles els sis mals usos que pesaven sobre els pagesos dels masos que pertanyien a un senyor feudal, fos clerical o nobiliari: la remença, la intestia, l’eixorquia, la cugucia, l’àrsia i la ferma d’espoli forçosa.
Cinc d’aquesta mals usos pretenien que el domini eminent rebés una indemnització en cas que la conducta del domini útil posés en risc la percepció dels rendiments que li havia de pagar:

  • La remença, que era la indemnització que el senyor directe podia reclamar al senyor útil si abandonava i deixava improductiva la terra que li tenia establerta, amb la corresponent pèrdua de les participacions en les collites, pactades a l’establiment. Es podria considerar que tenia certes semblances amb la clàusula de rescissió dels actuals futbolistes.
  • La intestia, que gravava la manca de senyalament cert d’un hereu o continuador dels mas, amb el corresponent risc de no trobar-ne un o, per contra, de conflicte entre diversos.
  • L’eixorquia, que ho feia amb la manca de fills després de la seva mort, que també deixava sense continuador el mas.
  • La cugucia, que era l’existència de fills de la muller del pagès fora del matrimoni, que també dificultava la designació de successor. Si l’adulteri no havia estat consentit, el pagès podia rescabalar-se de la indemnització, a càrrec del dot i altres crèdits dotals de l’adúltera.
  • L’àrsia era la indemnització per la destrucció del mas, que causava la seva improductivitat, generalment per causa d’un incendi; s’entenia que la causa era la manca de diligència del pagès en mantenir els boscos nets.

A més d’aquests cinc, n’hi havia un sisè: la ferma d’espoli forçosa. Era l’obligació que el senyor directe podia imposar al senyor útil que constituís sobre els seus béns una garantia notarial (ferma) sobre el dot, creix, esponsalici (espoli) i altres crèdits dotals que com a marit rebia de la núvia, en casar-se. El motiu d’aquesta preocupació per la tranquil·litat de la pagesa, era que en firmar per raó de senyoria aquesta garantia, el senyor cobrava un tant.

A partir d’aquesta sentència arbitral de Ferran II, els pagesos podien redimir aquests sis mals usos, bé fos pagant per cada un d’ells 10 sous (total, 3 lliures), bé pagant cada any una pensió de 6 diners (equivalent al 5% d’interès d’aquest capital), també per cada un dels que no havien liquidat.

La sentència arbitral abolí, a més, el jus maletractandi, el dret del senyor a castigar els seus vassalls. Recordem que els serfs es declaraven homes propis, solius i afocats del seu senyor i li juraven submissió. En aquesta cerimònia, li besaven la boca –senyal d’acceptació de les seves ordres- i les mans –senyal d’acceptació dels seus càstigs.

També quedaren abolits alguns serveis estancats –és a dir, en règim de monopoli- com el lloçol o farga de destret (el pagès havia d’anar a la ferreria del senyor per adobar les eines), i les molitges (el mateix amb els molins fariners), i les prestacions personals, com jovades (jornals d’arada amb bou), tragines (jornals de transport de càrregues), obrades, cavades, etc.

Aquestes càrregues, que els pagesos volien que fossin abolides, foren la causa principal de la Guerra dels Remences, que tingué lloc entre 1460 i 1486. El dia 8 de novembre del 1485, els síndics remences, reunits a Amer (la Selva) acceptaren l’arbitratge reial que donaria lloc al dit laude. Fou aquest el que, entre altres, en Pere Vinyés, fadristern del mas Vinyers, aprovà.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s